All Star NBA: els altres suplents

Fem una proposta de set jugadors per Conferència que perfectament haurien pogut jugar l'All Star de la lliga NBA aquesta temporada. Són els altres suplents:

A) Conferència Oest

Kyle Lowry (14,7 pts / 7,6 ast / 5,7 rbts / 2 rec)

Estrella indiscutible dels Rockets, continua progressant i ja és un dels millors jugadors de la competició. Sempre darrere un gran base, ha demostrat ser All Star així que l'entrenador li ha donat confiança per dirigir a plaer l'equip.

Sona incomprensible que un equip com Houston (16-11, 4t a l'Oest) no tingui cap representant a l'All Star, però també és cert que la posició de base està molt ben coberta amb Chris Paul, Steve Nash, Russell Westbrook i Tony Parker

Ricky Rubio (10,9 pts / 8,8 ast / 4,6 rbts / 2,4 rec)

El base del Masnou ha debutat amb força i serà a l'All Star com a rookie. Però no li ha faltat gaire per ser a la cita dels grans. Ha convertit Minnesota (13-13) en un equip competitiu, aspirant als playoff, sent el millor recuperador de la competició i un dels millors assistents.

D'acord, la quota Wolves queda més que coberta amb Kevin Love, però Rubio va ser el tercer base més votat i proporciona espectacle a tort i a dret. El seu repte, millorar el nivell per a formar part de la cita l'any vinent.

Monta Ellis (22,2 pts / 6,1 ast / 3,2 rbts)

Números estel·lars un temporada més per a l'escorta dels Warriors, tot i que no està en el seu millor moment. Més de 24 punts de mitjana els dos últims anys no van ser suficients per a dur-lo a l'All Star.

En aquesta ocasió, podria haver estat ell o bé els seus companys Stephen Curry (17,7 pts + 6,8 ast + 4,4 rbts) i David Lee (18,4 pts + 9,9 rbts), però queda clar que Golden State (9-14) no seria precisament el millor lloc per a aconseguir-ho.

Danilo Gallinari (17 pts / 5,2 rbts / 2,6 ast)

L'italià no té uns números especialment brillants, però el cert és que s'ha convertit en el líder dels Nuggets des de la seva arribada a l'equip la temporada passada. I Denver (15-12), abans d'encadenar cinc derrotes consecutives, era el segon millor equip de la conferència oest.

Si apliquem el criteri de seleccionar algun jugador dels equips més importants de la competició malgrat els seus números poc "estel·lars" (Iguodala, Hibbert), Il Gallo no hauria de ser-hi? Potser preferiu Ty Lawson?

Pau Gasol (16,8 pts / 10,2 rbts / 3 ast / 1,3 taps)

És el desè jugador en eficiència, el primer nba que no serà a l'All Star. El de Sant Boi anota dos punts menys per partit que l'any passat, amb pitjors percentatges, però continua sent un dels interiors més decisius del campionat.

Clarament perjudicat per la presència dos companys als Lakers (l'indiscutible Kobe Bryant i un Andrew Bynum en creixement) i per la marxa discreta de l'equip (5è, 15-11). Tampoc hi serà Tim Duncan. És l'inici de l'era Blake Griffin.

Paul Millsap (16,5 pts / 9,7 rbts / 1,4 rec)

Dotzè jugador en eficiència NBA. L'ala pivot manté números similars a la temporada passada, amb menys anotació però amb la millora marca en rebots de la seva carrera.

Els Jazz són ara mateix en places de playoff (8è, 13-11) i no tenen cap jugador a la cita. Ell o Al Jefferson no haurien desentonat en cap cas a l'All Star.

DeMarcus Cousins (15,4 pts / 11,4 rbts / 1,4 taps)

Al seu lloc hi podria ser perfectament el polonès Marcin Gortrat, però els Suns tenen un líder claríssim amb Steve Nash, que millora els jugadors del seu voltant.

El mèrit de Cousins, precisament, és fer aquests números en l'equip que menys assistències dóna per partit de la NBA, un Sacramento (10-16) que torna a lluitar per evitar els últims llocs de la classificació.

Cousins juga menys de 30 minuts per partit i és sophmore (serà a l'All Star dels petits). L'imagineu jugant al costat de Nash? L'any que ve, per poc que millori, serà a la cita de les estrelles.

B) Conferència Est

Brandon Jennings (18,9 pts / 5,3 ast / 1,6 rec)

Passet a passet Jennings s'està convertint en allò que un dia va esbombar als quatre vents: que seria un dels millors anotadors NBA. Per primer cop a la seva carrera, supera el 40% en tirs de camp i s'ha erigit definitivament en els líders d'uns Bucks (11-14) que continuen en places de playoff.

Si continua amb aquesta progressió, serà All Star.

Kyrie Irving (18 pts / 5,1 ast / 3,5 rbts)

El número 1 del draft és un dels dos aspirants a rookie de l'any i com Rubio, s'ha quedat a les portes de l'All Star dels grans. És el referent de Cleveland (10-14), un equip que ronda els playoff i que torna a tenir un referent clar a la pista després de la marxa de Lebron James.

Els seus percentatges de tir són molt bons (pràcticament 50% TC) i sap que consolidar-se i millorar és possible, però haurà d'evitar l'efecte John Wall.

Rajon Rondo (13,6 pts / 9,6 ast / 4,6 rbts / 1,7 rec)

Els Celtics s'han quedat amb un sol representant a la cita, l'incombustible Paul Pierce, després que Garnett i Rondo no hi hagin estat cridats. Els números del base no han baixat gens ni mica, i continua al mateix nivell de les dues darreres temporades, però el cert és que Boston (14-11) no està tan fi i Rondo ha pagat un mal inici col·lectiu.

Algú dubta que Rajon Rondo es perdria l'All Star si Boston estigués lluitant pels primers llocs de la conferència Est?

Josh Smith (15,6 pts / 8,9 rbts / 3,2 ast / 2 taps)

Aquesta temporada ha mantingut els seus números habituals, Atlanta (17-9) funciona perfectament i Al Horford, l'All Star de l'equip l'any passat, està lesionat de llarga durada. Però l'elegit dels Hawks ha estat el veterà Joe Johnson. Situació similar a la de Danny Granger amb els Pacers, que ha vist com el seu company d'equip Roy Hibbert era l'elegit.

Era l'oportunitat d'un dels jugadors més espectaculars i complets de la competició, però ha quedat fora. Sembla difícil que Josh Smith acabi anant algun dia a l'All Star.

Andrea Bargnani (23,5 pts / 6,4 rbts)

L'italià creix any rere any malgrat la llosa d'haver estat un número 1 del draft que encara no ha estat capaç de liderar un equip cap als playoff. Des de la marxa de Chris Bosh, Bargnani ha millorat els números fins a arribar aquesta temporada a la màxima anotació, els millors percentatges i fins i tot la millor marca en rebots (encara ridícula per posició i minuts).

En qualsevol cas, números d'All Star que tot i no formar part de cap previsió, haurien de ser suficients si Toronto (8-19) millora algun dia les seves prestacions.

Ryan Anderson (16,5 pts / 7,4 rbts)

L'ala pivot dels Magic podria ser perfectament a l'All Star. De fet, també hi podrien ser jugadors com Amare Stoudemire, Carlos Boozer o Kevin Garnett, amb qui comparteix posició i números força similars.

Però si triem Anderson és per la millora impressionant que ha fet aquesta temporada, anotant sis punts més per partit, i el que és més espectacular, augmentant el seu encert en T3 fins al 43%.

És cert que ha estat tan irregular com Orlando (16-10) i que si Howard marxa caldrà veure com juga sense aprofitar els espais creats pel pivot. Però el cert és que fa goig veure un jugador tan versàtil i amb tanta qualitat.

Greg Monroe (16,4 pts / 10 rbts / 1,5 rec)

El jove pivot serà a l'All Star, però al partit dels joves, com a Sophmore. És la millor notícia d'aquesta temporada per als Pistons i el 14è en eficicència NBA.

Ha millorat els seus números considerablement i apunta a jugador All Star en properes temporades si Detroit (4t pitjor equip NBA, amb 7-20) millora les seves prestacions.

..............................................................................................................

Considerem aquests 14 jugadors plenament capacitats per a jugar l'All Star, però potser no ens hem mullat prou. Que quedi clar, doncs. Nosaltres hauríem fet l'elecció següent:

Conferència Oest:

Chris Paul, Kyle Lowry, Tony Parker, Russell Westbrook

Kobe Bryant,

Kevin Durant,

Blake Griffin, Kevin Love, LaMarcus Aldrige, Dirk Nowitzki

Andrew Bynum, Marc Gasol

Queda fora: Steve Nash, el millor assistent de la competició. Decisió complicada. I mantenim Nowitzki per damunt de Millsap perquè entre deixar Dallas o Utah fora de la cita, pesa l'anell NBA de l'any passat.

Conferència Est:

Derrick Rose, Brandon Jennings, Rajon Rondo

Dwayne Wade, Andre Iguodala

Lebron James, Carmelo Anthony, Paul Pierce,

Chris Bosh, Josh Smith

Dwight Howard, Roy Hibbert

Queden fora: Luol Deng, Joe Johnson i Deron Williams

Ara és el vostre torn. Què en penseu vosaltres? Us mulleu?

Disseccionant Ricky Rubio

Ricky Rubio brilla amb llum pròpia a l'NBA. Un mes després del seu debut, ha jugat 19 partits i s'ha consolidat com a titular. Tot just 643 minuts, suficients per analitzar el joc del base català a Minnesota. Destaca en una pila d'aspectes:

El domini dels partits

És la faceta que més ha sorprès l'afició nord-americana i que possiblement millor podíem preveure els que el seguim des de fa anys. Ricky Rubio mana a la pista. Els wolves canvien visiblement quan Rubio és a la banqueta: perden ordre ofensiu i capacitat defensiva. El del Masnou es va guanyar des d'un primer moment els seus companys d'equip i la confiança del tècnic Rick Adelman. 

A partir d'aquí, va prendre les regnes del joc i ha aconseguit que un equip que l'any passat va sumar només 17 victòries canviï de xip i competeixi per guanyar tots els partits. A més, de moment, amb bons resultats (9 victòries, 10 derrotes).

És difícil de quantificar estadísticament. És la sensació que si ell és a la pista l'equip és molt més fort. Que llavors Minnesota sap a què vol jugar i que els companys d'equip juguen amb més comoditat. Ricky Rubio sempre ha estat un jugador intel·ligent a la pista. I a l'NBA ho demostra buscant constantment el joc interior, especialment a un Pekovic en creixement, tirs oberts de Tolliver, Johnson, Ellington o Ridnour, i connexions constants amb Kevin Love o Derrick Williams.

De fet, jugadors que basen el seu joc en l'acció individual (Beasley o Barea) s'hauran d'adaptar de mica en mica al ritme del base català per formar part de la dinàmica de l'equip.

La visió de joc

Ara per ara, Ricky és el tercer millor passador de la competició. 8,8 assistències per partit que certifiquen la seva capacitat per passar la pilota al moment precís. Només per darrere de Nash i Rondo.

Bona part d'aquestes assistències són tirs exteriors senzills per als seus companys, algunes per a tirs de 3-4 metres i les millors, els alley-oops, passades sense mirar, entre els rivals o per l'esquena.

La seva capacitat de generar joc en estàtic és excel·lent, però en transició és immillorable. Rubio és un jugador que si té espai i velocitat genera més espais, tirs senzills i espectacle. I lligat amb l'apartat anterior: Reparteix el 48,9% de les assistències del seu equip. És a dir, de cada 2 assistències, una surt de les seves mans. Per aquest motiu, quan ell no és a la pista, el joc de l'equip perd credibilitat.

L'espectacle

Ricky juga per agradar, per innovar, per fer coses diferents. Per aquest motiu, al Barça de Xavi Pascual mai va acabar de trobar el seu lloc. I a Minnesota, amb Rick Adelman i també Terry Porter a la banqueta, està com un peix a l'aigua. Té molta confiança perquè sap que l'afició, els tècnics i els companys creuen en ell i els jugadors rivals el respecten i el valoren com a estrella en creixement.

A partir d'aquí, deixa anar el talent ja no en comptagotes sinó de forma molt regular. Sempre apareix merescudament al resum del partit i forma part amb freqüència del top 10 diari de les millors jugades de l'NBA.

El joc espectacular és l'hàbitat natural de Ricky Rubio i per això també és dels pocs jugadors capaços de dosificar les accions meritòries, de manera que pràcticament sempre, més enllà de provocar l'admiració del públic, la jugada té un sentit: sumar per a l'equip.

La defensa

Ricky Rubio té tant talent en atac com capacitat d'importunar el rival des de la defensa. Sempre ha tingut bones manes per robar pilotes i llançar contraatacs. A Minnesota, aquesta no és la seva principal funció, però tot i això és el jugador que més pilotes ha recuperat aquesta temporada (46) a l'NBA, el tercer en pilotes robades per partit (2,42). En aquesta faceta, Ricky és capaç de ser el millor quan acabi la temporada.

Però la seva defensa no només es basa en l'anticipació o posar mans per dificultar trajectòries de passada. Rubio ha millorat molt en el cos a cos quan defensa bases anotadors (Parker, Jennings, Teague, Westbrook, Rose), amb més o menys encert a l'hora de superar els bloquejos dels homes alts (assignatura pendent), però plantant cara a rivals superanotadors.

També és capaç de provocar faltes en atac com ningú (el 2n millor NBA en aquest aspecte), senyal inequívoc que els àrbitres no el consideren un debutant. I també és capaç d'agafar rebots en defensa per iniciar transicions ràpides quan Love ho permet.

Les sensacions, doncs, són realment bones. Però també deixen entreveure un marge de millora important per al base del Masnou. Especialment, en dos aspectes:

Selecció de tir

No ha de preocupar especialment que Rubio no arribi al 40% en tirs de camp. De vegades, la funció d'un base com ell passa per llançar en moments complicats o per generar un trencament a la defensa rival amb una penetració que probablement no té èxit però que pot generar fàcilment un rebot ofensiu. Un 38,7% no és necessàriament dolent.

En més d'una ocasió li hem vist fer un tir de 5-6 metres quan encara queden entre 15 i 20 segons de possessió, sense que l'equip estigui ben ordenat i sense haver provat opcions més clares de desgastar el rival (Joc interior, triangulacions, pick&roll, etc..). Per entendre'ns, de vegades es converteix en un “Pooh” Jeter qualsevol.

Ricky Rubio ha de tenir clar que la seva principal virtut és la direcció del joc. I a partir d'aquí, forçar penetracions, faltes personals i tirs exteriors quan hi hagi opcions clares. Fent això, pot ser imparable.

Pèrdues de pilota

Ricky Rubio perd 3,4 pilotes per partit. És molt. Però potser no tant com ens pot semblar en un primer moment: En la ràtio assistències / pèrdues, Ricky no desentona gens. Té un 2,57, una xifra superior a bases estrella com Derrick Rose (2,54), Rajon Rondo (2,44), Kyle Lowry (2,42) o Deron Williams (1,95) i inferior a Chris Paul (4,32), Mike Conley (3,03) o Steve Nash (2,98)

A priori, doncs, sembla una xifra acceptable. Ara bé, com són aquestes pèrdues? Tenint en compte l'espectacle que ofereix Rubio, hem d'entendre que perdi pilotes en intents d'assistències impossibles / incompreses o bé en transicions ràpides. Aquestes, són comprensibles. De fet, són molt difícils d'esborrar.

El que ha de millorar són les pèrdues absurdes que hem vist en la majoria de partits de Minnesota. Unes pèrdues en la primera línia de passada, molt lluny del cèrcol, que normalment genera un contraatac fàcil del rival.

Pèrdues que en algun cas arriben després d'intentar passar la pilota principalment a Kevin Love, però també a Wes Johnson o Derrick Williams, quan aquests jugadors estan a 5-6 metres de l'anella amb un jugador rival a sobre. Per tant, passades que no generen cap superioritat ofensiva i sí, en canvi, riscos innecessaris.

Una afició rendida

Els aspectes a millorar són només detalls que formen part d'un joc brillant que ha enamorat l'afició al bàsquet NBA. Que els aficionats al Target Center cridin Rubio per qualsevol motiu impressiona. Que els comentaristes TV es passin la meitat del partit parlant del seu joc ens sorprèn. Que sigui el 3r base de l'Oest més votat per jugar l'All Star, diu molt del que ha generat Ricky Rubio. Que cada setmana apareixi 3-4 vegades a la portada del portal NBA.COM és increïble.

I que els aficionats el votin com el jugador més excitant de veure quan les altres opcions en l'enquesta són Blake Griffin, Derrick Rose i Lebron James és senzillament al·lucinant.

És el fenomen Ricky Rubio.

El Barça: l'obsessió defensiva

Hi ha comparatives interessades. Comparatives que busquen fer mal. Comparatives innecessàries. I també hi ha comparatives concloents. Aquesta, només pretén funcionar com a toc d'alerta.

El barça acumula dos mesos sense arribar als 75 punts en un partit ACB. Concretament, des del 27 de novembre de 2011 (89 punts a la pista d'Obradoiro). Són 8 partits, amb 6 victòries i 2 derrotes. Són resultats acceptables però xifres molt pobres. Fins i tot, assumint que Navarro ha estat baixa en bona part d'aquests enfrontaments.

El Reial Madrid, mentrestant, acumula 12 partits consecutius anotant 75 punts o més. Els blancs ho han aconseguit tot i perdre el seu màxim anotador, Rudy Fernández, que va marxar a Denver ja fa pràcticament dos mesos.

Xavi Pascual ha guanyat una eurolliga, dues lligues ACB, dues Copes del Rei, 3 supercopes i dues lligues catalanes des de la seva arribada a la banqueta blaugrana fa quatre anys. És un palmarès envejable. Ha demostrat ser sobradament capaç de portar l'equip a l'èxit i mantenir-lo allà. És inqüestionable. De fet, el barça és per mèrits propis el gran favorit en totes les competicions en què participa.

El seu senyal d'identitat, per sobre de tot, és l'excel·lència defensiva. En les quatre temporades que ha entrenat l'equip en la primera volta de la lliga ACB, mai ha concedit 70 punts o més als rivals de mitjana:

2008-2009 --> 69,1

2009-2010 --> 62,4

2010-2011 --> 65,6

2011-2012 --> 64,5

Són números brillants. Brutals, diria jo.

Cal, però, que els triomfs no ens facin perdre l'esperit crític. A aquest barça li hem d'exigir, més enllà dels resultats excel·lents, un joc atractiu. Amb jugadors amb el potencial ofensiu de Navarro, Huertas, Eidson, Mickael o Lorbek a la plantilla, els 74,3 punts per partit anotats aquesta temporada són insuficients. No hi pot haver excuses.

És la pitjor xifra anotadora de l'equip amb Xavi Pascual a la banqueta:

2008-2009 --> 76,7

2009-2010 --> 80,9

2010-2011 --> 76,6

2011-2012 --> 74,3

Mentrestant, el Reial Madrid anota 83,1 punts per partit i en rep 72,2, amb un joc que exalça les virtuts ofensives per sobre de tot. És el segell amb què Pablo Laso s'ha guanyat la seva afició.

Només són xifres que evidencien l'aposta per estils oposats. Potser arribarà l'hora de la veritat. La copa del rei, d'aquí a tres setmanes sense anar més lluny. I un cop més, possiblement, veurem un barça superior a tots els rivals. Així ens ha acostumat Xavi Pascual.

Que aquest barça continuarà guanyant, no ho dubtem. Però abans que el Palau comenci a envejar en secret l'alegre joc ofensiu del Reial Madrid caldria actuar. Posar-hi remei. Treballar els sistemes ofensius tant com s'enforteix la muralla defensiva.

Cal que aquest equip no dilueixi un joc empobrit en un palmarès meravellós. Cal no justificar-se i treballar fort per agradar. Per convèncer als incrèduls i per aprofitar la qualitat magistral dels jugadors. Cal que espectacle i victòria tornin a ser camins paral·lels. Cal no decebre.

Cal que aquest equip de somni s'esforci per tornar a seduir l'afició.

El millor Manresa dels últims anys

Aquesta primera volta hem gaudit del millor Manresa dels últims anys. Tot i ser l'equip amb el pressupost més baix de la lliga ACB, la configuració de la plantilla és excel·lent. 

La comparativa amb l'equip de la temporada passada és concloent:

Javi Rodríguez --> Rodrigo San Miguel

Adam Hanga --> Dani López

Micah Downs --> Jordi Grimau

Haukur Palsson --> Àlex Llorca

Justin Doellman --> Uros Slokar

Josh Asselin --> Milan Majstorovic, Larry Lewis

Kieron Achara --> Alfons Alzamora

Tot plegat, mantenint a Àlex Hernández, Roman Montañez, Sergiy Gladyr i Pierre Oriola en el projecte, i incorporant a Cerqueira quan ha estat necessari.

Ponsarnau està fent un treball excel·lent des que va assumir la tasca de primer entrenador amb l'equip a la lliga LEB. S'ha acostumat a treballar amb el pressupost més baix de la competició a través de treses premisses clares: Entrega, defensa i equip.

Aquesta temporada la plantilla ha donat un salt de qualitat. I el cos tècnic ha respost favorablement, treballant en defensa i millorant considerablement les prestacions ofensives.

Estadísticament, és la millor primera volta del Manresa a l'ACB des de la temporada 2004-2005. No només per les vuit victòries, el millor registre amb Ponsarnau a la banqueta. També pel diferencial de punts anotats i encaixats per partit:

Temporada	Punts anotats	Punts encaixats	Diferencial
2011-2012	71,5	72,8	-1,3
2010-2011	64,2	70,5	-6,3
2009-2010	69,5	74,5	-5
2008-2009	71,5	73,3	-1,8
2007-2008	79,4	83,5	-4,1
2005-2006	74	80,2	-6,2
2004-2005	79,8	80,2	-0,4
2003-2004	82,5	79,4	3,1

Més enllà de constatar que es tendeix a reduir l'anotació i enfortir la defensa a mida que passen els anys (fenomen compartit per a la majoria d'equips ACB) és important fer una reflexió:

Els jugadors que van liderar el Manresa entre 2003 i 2005 són millors que els actuals?

No ho tinc gens clar. Estem parlant d'un cinc inicial format pel millor Albert Oliver, per un anotador Ferran Laviña, per Jesus Cilla / Cesar Bravo de 3 defensiu, Harper Williams de 4 i John Brown / Phil Ricci de 5.

Això, amb jugadors de la qualitat d'Espil o un jove Rafa Martínez a la banqueta, acompanyats també de noms com Jordi Llorens o Jordi Singla en el tram final de la seva carrera, Guillem Rubio en una fase primerenca o de Maiol Cisteró o José Ramón Esmorís.

Reitero, no tinc gens clar que aquella plantilla fos millor que l'actual. Possiblement, trontolla la capacitat ofensiva exterior, en què ara brilla Micah Downs però en què Adam Hanga, Haukur Palsson i Sergiy Gladyr no arriben a la capacitat d'anotar que tenien Laviña, Espil o Rafa Martínez. Amb el millor Roman Montañez la balança es compensa en part, però crec que no és suficient.

En qualsevol cas, la direcció i especialment el joc interior (Doellman-Asselin-Achara) no té res a envejar a aquell equip.

El repte, doncs, és acabar la temporada amb un balanç positiu. Aquest equip n'és capaç. Això significaria dues coses: assolir l'objectiu de la permanència amb solvència i lluitar fins al final per ser entre els vuit millors. Tocant de peus a terra, objectiu complicat però factible. La pregunta és: en què pot millorar l'equip?

El Manresa 2011-2012 és espectacle

És contundència defensiva (1r equip ACB amb 4,88 taps per partit, 3r en recuperacions amb 8,82) i màgia ofensiva (3r equip en esmaixades per partit -3,18- només per darrere d'Unicaja i Barça). Però té un forat negre que li impedeix millorar els 71,5 punts per partit: el control del rebot.

És el pitjor equip ACB, amb 30,82 captures per partit. Això dificulta transicions ràpides i segones opcions ofensives. Sens dubte, la principal assignatura pendent. Que Javi Rodríguez sigui el millor en aquesta faceta amb una mitjana de 5 rebots per partit, diu molt d'ell, però poc dels pivots manresans.

Ponsarnau té feina, però juga amb avantatge: l'equip és jove, amb moltes incorporacions, i ha acabat la primera volta guanyant a Caja Laboral i Unicaja amb solvència. El marge de millora és gran i el Nou Congost té ganes de malacostumar-se a un bon equip de bàsquet. Tot són bons averanys. Només cal demanar una cosa:

Que la prudència no ens faci traïdors.

La benvinguda!

3+1 és una jugada màgica del món de les cistelles. Requereix precisió, habilitat, encert i un mal defensor. És la jugada perfecta.

Aquí no tenim tantes pretensions. De fet, només pretenem una sola cosa: parlar de bàsquet a partir de les sensacions, del joc, de les estadístiques i des de l'opinió. I tot plegat, fer-ho en català, ara per ara, una anomalia a internet. La fórmula és senzilla:

Bàsquet / Estadística / Opinió amb un valor afegit: escrit en català.

O sigui, 3+1.

Potser no és la jugada perfecta. Però és la nostra jugada. Una aposta pròpia que esperem que compartiu.

Benvinguts!