Disseccionant Ricky Rubio

Ricky Rubio brilla amb llum pròpia a l'NBA. Un mes després del seu debut, ha jugat 19 partits i s'ha consolidat com a titular. Tot just 643 minuts, suficients per analitzar el joc del base català a Minnesota. Destaca en una pila d'aspectes:

El domini dels partits

És la faceta que més ha sorprès l'afició nord-americana i que possiblement millor podíem preveure els que el seguim des de fa anys. Ricky Rubio mana a la pista. Els wolves canvien visiblement quan Rubio és a la banqueta: perden ordre ofensiu i capacitat defensiva. El del Masnou es va guanyar des d'un primer moment els seus companys d'equip i la confiança del tècnic Rick Adelman. 

A partir d'aquí, va prendre les regnes del joc i ha aconseguit que un equip que l'any passat va sumar només 17 victòries canviï de xip i competeixi per guanyar tots els partits. A més, de moment, amb bons resultats (9 victòries, 10 derrotes).

És difícil de quantificar estadísticament. És la sensació que si ell és a la pista l'equip és molt més fort. Que llavors Minnesota sap a què vol jugar i que els companys d'equip juguen amb més comoditat. Ricky Rubio sempre ha estat un jugador intel·ligent a la pista. I a l'NBA ho demostra buscant constantment el joc interior, especialment a un Pekovic en creixement, tirs oberts de Tolliver, Johnson, Ellington o Ridnour, i connexions constants amb Kevin Love o Derrick Williams.

De fet, jugadors que basen el seu joc en l'acció individual (Beasley o Barea) s'hauran d'adaptar de mica en mica al ritme del base català per formar part de la dinàmica de l'equip.

La visió de joc

Ara per ara, Ricky és el tercer millor passador de la competició. 8,8 assistències per partit que certifiquen la seva capacitat per passar la pilota al moment precís. Només per darrere de Nash i Rondo.

Bona part d'aquestes assistències són tirs exteriors senzills per als seus companys, algunes per a tirs de 3-4 metres i les millors, els alley-oops, passades sense mirar, entre els rivals o per l'esquena.

La seva capacitat de generar joc en estàtic és excel·lent, però en transició és immillorable. Rubio és un jugador que si té espai i velocitat genera més espais, tirs senzills i espectacle. I lligat amb l'apartat anterior: Reparteix el 48,9% de les assistències del seu equip. És a dir, de cada 2 assistències, una surt de les seves mans. Per aquest motiu, quan ell no és a la pista, el joc de l'equip perd credibilitat.

L'espectacle

Ricky juga per agradar, per innovar, per fer coses diferents. Per aquest motiu, al Barça de Xavi Pascual mai va acabar de trobar el seu lloc. I a Minnesota, amb Rick Adelman i també Terry Porter a la banqueta, està com un peix a l'aigua. Té molta confiança perquè sap que l'afició, els tècnics i els companys creuen en ell i els jugadors rivals el respecten i el valoren com a estrella en creixement.

A partir d'aquí, deixa anar el talent ja no en comptagotes sinó de forma molt regular. Sempre apareix merescudament al resum del partit i forma part amb freqüència del top 10 diari de les millors jugades de l'NBA.

El joc espectacular és l'hàbitat natural de Ricky Rubio i per això també és dels pocs jugadors capaços de dosificar les accions meritòries, de manera que pràcticament sempre, més enllà de provocar l'admiració del públic, la jugada té un sentit: sumar per a l'equip.

La defensa

Ricky Rubio té tant talent en atac com capacitat d'importunar el rival des de la defensa. Sempre ha tingut bones manes per robar pilotes i llançar contraatacs. A Minnesota, aquesta no és la seva principal funció, però tot i això és el jugador que més pilotes ha recuperat aquesta temporada (46) a l'NBA, el tercer en pilotes robades per partit (2,42). En aquesta faceta, Ricky és capaç de ser el millor quan acabi la temporada.

Però la seva defensa no només es basa en l'anticipació o posar mans per dificultar trajectòries de passada. Rubio ha millorat molt en el cos a cos quan defensa bases anotadors (Parker, Jennings, Teague, Westbrook, Rose), amb més o menys encert a l'hora de superar els bloquejos dels homes alts (assignatura pendent), però plantant cara a rivals superanotadors.

També és capaç de provocar faltes en atac com ningú (el 2n millor NBA en aquest aspecte), senyal inequívoc que els àrbitres no el consideren un debutant. I també és capaç d'agafar rebots en defensa per iniciar transicions ràpides quan Love ho permet.

Les sensacions, doncs, són realment bones. Però també deixen entreveure un marge de millora important per al base del Masnou. Especialment, en dos aspectes:

Selecció de tir

No ha de preocupar especialment que Rubio no arribi al 40% en tirs de camp. De vegades, la funció d'un base com ell passa per llançar en moments complicats o per generar un trencament a la defensa rival amb una penetració que probablement no té èxit però que pot generar fàcilment un rebot ofensiu. Un 38,7% no és necessàriament dolent.

En més d'una ocasió li hem vist fer un tir de 5-6 metres quan encara queden entre 15 i 20 segons de possessió, sense que l'equip estigui ben ordenat i sense haver provat opcions més clares de desgastar el rival (Joc interior, triangulacions, pick&roll, etc..). Per entendre'ns, de vegades es converteix en un “Pooh” Jeter qualsevol.

Ricky Rubio ha de tenir clar que la seva principal virtut és la direcció del joc. I a partir d'aquí, forçar penetracions, faltes personals i tirs exteriors quan hi hagi opcions clares. Fent això, pot ser imparable.

Pèrdues de pilota

Ricky Rubio perd 3,4 pilotes per partit. És molt. Però potser no tant com ens pot semblar en un primer moment: En la ràtio assistències / pèrdues, Ricky no desentona gens. Té un 2,57, una xifra superior a bases estrella com Derrick Rose (2,54), Rajon Rondo (2,44), Kyle Lowry (2,42) o Deron Williams (1,95) i inferior a Chris Paul (4,32), Mike Conley (3,03) o Steve Nash (2,98)

A priori, doncs, sembla una xifra acceptable. Ara bé, com són aquestes pèrdues? Tenint en compte l'espectacle que ofereix Rubio, hem d'entendre que perdi pilotes en intents d'assistències impossibles / incompreses o bé en transicions ràpides. Aquestes, són comprensibles. De fet, són molt difícils d'esborrar.

El que ha de millorar són les pèrdues absurdes que hem vist en la majoria de partits de Minnesota. Unes pèrdues en la primera línia de passada, molt lluny del cèrcol, que normalment genera un contraatac fàcil del rival.

Pèrdues que en algun cas arriben després d'intentar passar la pilota principalment a Kevin Love, però també a Wes Johnson o Derrick Williams, quan aquests jugadors estan a 5-6 metres de l'anella amb un jugador rival a sobre. Per tant, passades que no generen cap superioritat ofensiva i sí, en canvi, riscos innecessaris.

Una afició rendida

Els aspectes a millorar són només detalls que formen part d'un joc brillant que ha enamorat l'afició al bàsquet NBA. Que els aficionats al Target Center cridin Rubio per qualsevol motiu impressiona. Que els comentaristes TV es passin la meitat del partit parlant del seu joc ens sorprèn. Que sigui el 3r base de l'Oest més votat per jugar l'All Star, diu molt del que ha generat Ricky Rubio. Que cada setmana apareixi 3-4 vegades a la portada del portal NBA.COM és increïble.

I que els aficionats el votin com el jugador més excitant de veure quan les altres opcions en l'enquesta són Blake Griffin, Derrick Rose i Lebron James és senzillament al·lucinant.

És el fenomen Ricky Rubio.

El Barça: l'obsessió defensiva

Hi ha comparatives interessades. Comparatives que busquen fer mal. Comparatives innecessàries. I també hi ha comparatives concloents. Aquesta, només pretén funcionar com a toc d'alerta.

El barça acumula dos mesos sense arribar als 75 punts en un partit ACB. Concretament, des del 27 de novembre de 2011 (89 punts a la pista d'Obradoiro). Són 8 partits, amb 6 victòries i 2 derrotes. Són resultats acceptables però xifres molt pobres. Fins i tot, assumint que Navarro ha estat baixa en bona part d'aquests enfrontaments.

El Reial Madrid, mentrestant, acumula 12 partits consecutius anotant 75 punts o més. Els blancs ho han aconseguit tot i perdre el seu màxim anotador, Rudy Fernández, que va marxar a Denver ja fa pràcticament dos mesos.

Xavi Pascual ha guanyat una eurolliga, dues lligues ACB, dues Copes del Rei, 3 supercopes i dues lligues catalanes des de la seva arribada a la banqueta blaugrana fa quatre anys. És un palmarès envejable. Ha demostrat ser sobradament capaç de portar l'equip a l'èxit i mantenir-lo allà. És inqüestionable. De fet, el barça és per mèrits propis el gran favorit en totes les competicions en què participa.

El seu senyal d'identitat, per sobre de tot, és l'excel·lència defensiva. En les quatre temporades que ha entrenat l'equip en la primera volta de la lliga ACB, mai ha concedit 70 punts o més als rivals de mitjana:

2008-2009 --> 69,1

2009-2010 --> 62,4

2010-2011 --> 65,6

2011-2012 --> 64,5

Són números brillants. Brutals, diria jo.

Cal, però, que els triomfs no ens facin perdre l'esperit crític. A aquest barça li hem d'exigir, més enllà dels resultats excel·lents, un joc atractiu. Amb jugadors amb el potencial ofensiu de Navarro, Huertas, Eidson, Mickael o Lorbek a la plantilla, els 74,3 punts per partit anotats aquesta temporada són insuficients. No hi pot haver excuses.

És la pitjor xifra anotadora de l'equip amb Xavi Pascual a la banqueta:

2008-2009 --> 76,7

2009-2010 --> 80,9

2010-2011 --> 76,6

2011-2012 --> 74,3

Mentrestant, el Reial Madrid anota 83,1 punts per partit i en rep 72,2, amb un joc que exalça les virtuts ofensives per sobre de tot. És el segell amb què Pablo Laso s'ha guanyat la seva afició.

Només són xifres que evidencien l'aposta per estils oposats. Potser arribarà l'hora de la veritat. La copa del rei, d'aquí a tres setmanes sense anar més lluny. I un cop més, possiblement, veurem un barça superior a tots els rivals. Així ens ha acostumat Xavi Pascual.

Que aquest barça continuarà guanyant, no ho dubtem. Però abans que el Palau comenci a envejar en secret l'alegre joc ofensiu del Reial Madrid caldria actuar. Posar-hi remei. Treballar els sistemes ofensius tant com s'enforteix la muralla defensiva.

Cal que aquest equip no dilueixi un joc empobrit en un palmarès meravellós. Cal no justificar-se i treballar fort per agradar. Per convèncer als incrèduls i per aprofitar la qualitat magistral dels jugadors. Cal que espectacle i victòria tornin a ser camins paral·lels. Cal no decebre.

Cal que aquest equip de somni s'esforci per tornar a seduir l'afició.

El millor Manresa dels últims anys

Aquesta primera volta hem gaudit del millor Manresa dels últims anys. Tot i ser l'equip amb el pressupost més baix de la lliga ACB, la configuració de la plantilla és excel·lent. 

La comparativa amb l'equip de la temporada passada és concloent:

Javi Rodríguez --> Rodrigo San Miguel

Adam Hanga --> Dani López

Micah Downs --> Jordi Grimau

Haukur Palsson --> Àlex Llorca

Justin Doellman --> Uros Slokar

Josh Asselin --> Milan Majstorovic, Larry Lewis

Kieron Achara --> Alfons Alzamora

Tot plegat, mantenint a Àlex Hernández, Roman Montañez, Sergiy Gladyr i Pierre Oriola en el projecte, i incorporant a Cerqueira quan ha estat necessari.

Ponsarnau està fent un treball excel·lent des que va assumir la tasca de primer entrenador amb l'equip a la lliga LEB. S'ha acostumat a treballar amb el pressupost més baix de la competició a través de treses premisses clares: Entrega, defensa i equip.

Aquesta temporada la plantilla ha donat un salt de qualitat. I el cos tècnic ha respost favorablement, treballant en defensa i millorant considerablement les prestacions ofensives.

Estadísticament, és la millor primera volta del Manresa a l'ACB des de la temporada 2004-2005. No només per les vuit victòries, el millor registre amb Ponsarnau a la banqueta. També pel diferencial de punts anotats i encaixats per partit:

Temporada	Punts anotats	Punts encaixats	Diferencial
2011-2012	71,5	72,8	-1,3
2010-2011	64,2	70,5	-6,3
2009-2010	69,5	74,5	-5
2008-2009	71,5	73,3	-1,8
2007-2008	79,4	83,5	-4,1
2005-2006	74	80,2	-6,2
2004-2005	79,8	80,2	-0,4
2003-2004	82,5	79,4	3,1

Més enllà de constatar que es tendeix a reduir l'anotació i enfortir la defensa a mida que passen els anys (fenomen compartit per a la majoria d'equips ACB) és important fer una reflexió:

Els jugadors que van liderar el Manresa entre 2003 i 2005 són millors que els actuals?

No ho tinc gens clar. Estem parlant d'un cinc inicial format pel millor Albert Oliver, per un anotador Ferran Laviña, per Jesus Cilla / Cesar Bravo de 3 defensiu, Harper Williams de 4 i John Brown / Phil Ricci de 5.

Això, amb jugadors de la qualitat d'Espil o un jove Rafa Martínez a la banqueta, acompanyats també de noms com Jordi Llorens o Jordi Singla en el tram final de la seva carrera, Guillem Rubio en una fase primerenca o de Maiol Cisteró o José Ramón Esmorís.

Reitero, no tinc gens clar que aquella plantilla fos millor que l'actual. Possiblement, trontolla la capacitat ofensiva exterior, en què ara brilla Micah Downs però en què Adam Hanga, Haukur Palsson i Sergiy Gladyr no arriben a la capacitat d'anotar que tenien Laviña, Espil o Rafa Martínez. Amb el millor Roman Montañez la balança es compensa en part, però crec que no és suficient.

En qualsevol cas, la direcció i especialment el joc interior (Doellman-Asselin-Achara) no té res a envejar a aquell equip.

El repte, doncs, és acabar la temporada amb un balanç positiu. Aquest equip n'és capaç. Això significaria dues coses: assolir l'objectiu de la permanència amb solvència i lluitar fins al final per ser entre els vuit millors. Tocant de peus a terra, objectiu complicat però factible. La pregunta és: en què pot millorar l'equip?

El Manresa 2011-2012 és espectacle

És contundència defensiva (1r equip ACB amb 4,88 taps per partit, 3r en recuperacions amb 8,82) i màgia ofensiva (3r equip en esmaixades per partit -3,18- només per darrere d'Unicaja i Barça). Però té un forat negre que li impedeix millorar els 71,5 punts per partit: el control del rebot.

És el pitjor equip ACB, amb 30,82 captures per partit. Això dificulta transicions ràpides i segones opcions ofensives. Sens dubte, la principal assignatura pendent. Que Javi Rodríguez sigui el millor en aquesta faceta amb una mitjana de 5 rebots per partit, diu molt d'ell, però poc dels pivots manresans.

Ponsarnau té feina, però juga amb avantatge: l'equip és jove, amb moltes incorporacions, i ha acabat la primera volta guanyant a Caja Laboral i Unicaja amb solvència. El marge de millora és gran i el Nou Congost té ganes de malacostumar-se a un bon equip de bàsquet. Tot són bons averanys. Només cal demanar una cosa:

Que la prudència no ens faci traïdors.

La benvinguda!

3+1 és una jugada màgica del món de les cistelles. Requereix precisió, habilitat, encert i un mal defensor. És la jugada perfecta.

Aquí no tenim tantes pretensions. De fet, només pretenem una sola cosa: parlar de bàsquet a partir de les sensacions, del joc, de les estadístiques i des de l'opinió. I tot plegat, fer-ho en català, ara per ara, una anomalia a internet. La fórmula és senzilla:

Bàsquet / Estadística / Opinió amb un valor afegit: escrit en català.

O sigui, 3+1.

Potser no és la jugada perfecta. Però és la nostra jugada. Una aposta pròpia que esperem que compartiu.

Benvinguts!