Disseccionant Ricky Rubio

Ricky Rubio brilla amb llum pròpia a l'NBA. Un mes després del seu debut, ha jugat 19 partits i s'ha consolidat com a titular. Tot just 643 minuts, suficients per analitzar el joc del base català a Minnesota. Destaca en una pila d'aspectes:

El domini dels partits

És la faceta que més ha sorprès l'afició nord-americana i que possiblement millor podíem preveure els que el seguim des de fa anys. Ricky Rubio mana a la pista. Els wolves canvien visiblement quan Rubio és a la banqueta: perden ordre ofensiu i capacitat defensiva. El del Masnou es va guanyar des d'un primer moment els seus companys d'equip i la confiança del tècnic Rick Adelman. 

A partir d'aquí, va prendre les regnes del joc i ha aconseguit que un equip que l'any passat va sumar només 17 victòries canviï de xip i competeixi per guanyar tots els partits. A més, de moment, amb bons resultats (9 victòries, 10 derrotes).

És difícil de quantificar estadísticament. És la sensació que si ell és a la pista l'equip és molt més fort. Que llavors Minnesota sap a què vol jugar i que els companys d'equip juguen amb més comoditat. Ricky Rubio sempre ha estat un jugador intel·ligent a la pista. I a l'NBA ho demostra buscant constantment el joc interior, especialment a un Pekovic en creixement, tirs oberts de Tolliver, Johnson, Ellington o Ridnour, i connexions constants amb Kevin Love o Derrick Williams.

De fet, jugadors que basen el seu joc en l'acció individual (Beasley o Barea) s'hauran d'adaptar de mica en mica al ritme del base català per formar part de la dinàmica de l'equip.

La visió de joc

Ara per ara, Ricky és el tercer millor passador de la competició. 8,8 assistències per partit que certifiquen la seva capacitat per passar la pilota al moment precís. Només per darrere de Nash i Rondo.

Bona part d'aquestes assistències són tirs exteriors senzills per als seus companys, algunes per a tirs de 3-4 metres i les millors, els alley-oops, passades sense mirar, entre els rivals o per l'esquena.

La seva capacitat de generar joc en estàtic és excel·lent, però en transició és immillorable. Rubio és un jugador que si té espai i velocitat genera més espais, tirs senzills i espectacle. I lligat amb l'apartat anterior: Reparteix el 48,9% de les assistències del seu equip. És a dir, de cada 2 assistències, una surt de les seves mans. Per aquest motiu, quan ell no és a la pista, el joc de l'equip perd credibilitat.

L'espectacle

Ricky juga per agradar, per innovar, per fer coses diferents. Per aquest motiu, al Barça de Xavi Pascual mai va acabar de trobar el seu lloc. I a Minnesota, amb Rick Adelman i també Terry Porter a la banqueta, està com un peix a l'aigua. Té molta confiança perquè sap que l'afició, els tècnics i els companys creuen en ell i els jugadors rivals el respecten i el valoren com a estrella en creixement.

A partir d'aquí, deixa anar el talent ja no en comptagotes sinó de forma molt regular. Sempre apareix merescudament al resum del partit i forma part amb freqüència del top 10 diari de les millors jugades de l'NBA.

El joc espectacular és l'hàbitat natural de Ricky Rubio i per això també és dels pocs jugadors capaços de dosificar les accions meritòries, de manera que pràcticament sempre, més enllà de provocar l'admiració del públic, la jugada té un sentit: sumar per a l'equip.

La defensa

Ricky Rubio té tant talent en atac com capacitat d'importunar el rival des de la defensa. Sempre ha tingut bones manes per robar pilotes i llançar contraatacs. A Minnesota, aquesta no és la seva principal funció, però tot i això és el jugador que més pilotes ha recuperat aquesta temporada (46) a l'NBA, el tercer en pilotes robades per partit (2,42). En aquesta faceta, Ricky és capaç de ser el millor quan acabi la temporada.

Però la seva defensa no només es basa en l'anticipació o posar mans per dificultar trajectòries de passada. Rubio ha millorat molt en el cos a cos quan defensa bases anotadors (Parker, Jennings, Teague, Westbrook, Rose), amb més o menys encert a l'hora de superar els bloquejos dels homes alts (assignatura pendent), però plantant cara a rivals superanotadors.

També és capaç de provocar faltes en atac com ningú (el 2n millor NBA en aquest aspecte), senyal inequívoc que els àrbitres no el consideren un debutant. I també és capaç d'agafar rebots en defensa per iniciar transicions ràpides quan Love ho permet.

Les sensacions, doncs, són realment bones. Però també deixen entreveure un marge de millora important per al base del Masnou. Especialment, en dos aspectes:

Selecció de tir

No ha de preocupar especialment que Rubio no arribi al 40% en tirs de camp. De vegades, la funció d'un base com ell passa per llançar en moments complicats o per generar un trencament a la defensa rival amb una penetració que probablement no té èxit però que pot generar fàcilment un rebot ofensiu. Un 38,7% no és necessàriament dolent.

En més d'una ocasió li hem vist fer un tir de 5-6 metres quan encara queden entre 15 i 20 segons de possessió, sense que l'equip estigui ben ordenat i sense haver provat opcions més clares de desgastar el rival (Joc interior, triangulacions, pick&roll, etc..). Per entendre'ns, de vegades es converteix en un “Pooh” Jeter qualsevol.

Ricky Rubio ha de tenir clar que la seva principal virtut és la direcció del joc. I a partir d'aquí, forçar penetracions, faltes personals i tirs exteriors quan hi hagi opcions clares. Fent això, pot ser imparable.

Pèrdues de pilota

Ricky Rubio perd 3,4 pilotes per partit. És molt. Però potser no tant com ens pot semblar en un primer moment: En la ràtio assistències / pèrdues, Ricky no desentona gens. Té un 2,57, una xifra superior a bases estrella com Derrick Rose (2,54), Rajon Rondo (2,44), Kyle Lowry (2,42) o Deron Williams (1,95) i inferior a Chris Paul (4,32), Mike Conley (3,03) o Steve Nash (2,98)

A priori, doncs, sembla una xifra acceptable. Ara bé, com són aquestes pèrdues? Tenint en compte l'espectacle que ofereix Rubio, hem d'entendre que perdi pilotes en intents d'assistències impossibles / incompreses o bé en transicions ràpides. Aquestes, són comprensibles. De fet, són molt difícils d'esborrar.

El que ha de millorar són les pèrdues absurdes que hem vist en la majoria de partits de Minnesota. Unes pèrdues en la primera línia de passada, molt lluny del cèrcol, que normalment genera un contraatac fàcil del rival.

Pèrdues que en algun cas arriben després d'intentar passar la pilota principalment a Kevin Love, però també a Wes Johnson o Derrick Williams, quan aquests jugadors estan a 5-6 metres de l'anella amb un jugador rival a sobre. Per tant, passades que no generen cap superioritat ofensiva i sí, en canvi, riscos innecessaris.

Una afició rendida

Els aspectes a millorar són només detalls que formen part d'un joc brillant que ha enamorat l'afició al bàsquet NBA. Que els aficionats al Target Center cridin Rubio per qualsevol motiu impressiona. Que els comentaristes TV es passin la meitat del partit parlant del seu joc ens sorprèn. Que sigui el 3r base de l'Oest més votat per jugar l'All Star, diu molt del que ha generat Ricky Rubio. Que cada setmana apareixi 3-4 vegades a la portada del portal NBA.COM és increïble.

I que els aficionats el votin com el jugador més excitant de veure quan les altres opcions en l'enquesta són Blake Griffin, Derrick Rose i Lebron James és senzillament al·lucinant.

És el fenomen Ricky Rubio.